A l'hivern de 1902, una dona anomenada Mary Anderson viatjava a Nova York i va descobrir que el mal temps feiaconduirmolt lent.Així que va treure la llibreta i va dibuixar un dibuix: anetejador de gomaa l'exterior delparabrisa, connectat a una palanca dins del cotxe.
Anderson va patentar el seu invent l'any següent, però poca gent tenia cotxes en aquell moment, de manera que el seu invent no va despertar gaire interès.Una dècada més tard, quan el Model T d'Henry Ford va portar els automòbils al corrent principal, el "netejador de finestres” es va oblidar.
Llavors John Oishei ho va tornar a intentar.Oishei va trobar un producte local que funcionava manualmenteixugaparabrises del cotxeanomenat Rain Rubber.En aquell moment, el parabrisa estava dividit en parts superior i inferior, i elgoma de plujava lliscar per l'espai entre les dues peces de vidre.Després va formar una empresa per promocionar-lo.
Tot i que el dispositiu requeria que el conductor manipulés la cola de pluja amb una mà i el volant amb l'altra, ràpidament es va convertir en equip estàndard dels cotxes nord-americans.L'empresa d'Oishei, finalment anomenada Trico, aviat va dominar eleixugaparabrisesmercat.
Al llarg dels anys,eixugaparabrisess'han reinventat una i altra vegada com a resposta als canvis en el disseny del parabrisa.Però el concepte bàsic segueix sent el que Anderson va dibuixar en un tramvia de Nova York el 1902.
Com va dir un dels primers anuncis dels eixugaparabrises: "Visió claraprevé accidents i faconduir més fàcil.”
Hora de publicació: 10-nov-2023